Història del Turó del Putxet

Vista del Turó del Putxet (1925)

Vista del Turó del Putxet (1925)

Des de temps antics, les muntanyes han estat llocs d’aplecs i cultes passats. S’hi podien trobar dòlmens, llocs de culte o pobles ibers, reunions de bruixes i bruixots o fins i tot santuaris i monestirs cristians. Alguns encara són el punt d’arribada de moltes romeries.

Antiguitat

Els cims són punts de referència, llocs de guaita, indret de fonts on comencen moltes rieres. Qui sap si el Puigdalsen també va acollir aplecs, dòlmens o reunions de bruixeria. Al turó del costat, el Puig d’en Bernat, alguns autors hi situen un santuari iber, potser amagat a sota les tres creus que Gaudí hi va fer construir, al capdamunt del Park Güell.

Els ibers habitaven molts dels turons d’aquesta zona. Com en molts turons del pla de Barcelona, al Puigdalsen també s’hi han trobat restes materials ibers. Aquests es troben sota l’actual paviment de “l’àtic” (el cim del turó del Putxet) al costat de l’antic centre meteorològic. A l’edat mitjana hi va viure una comunitat d’eremites, refugiats en coves que hi havia a la zona més alta del turó. Al segle XVII s’hi va construir una capella. A principis del segle XX, al carrer Ballester, Josep Comas i Solà, el famós astrònom barceloní, hi celebrava reunions espiritistes.

Els primers habitants que hi van viure, dels que tinguem tota la certesa, són una família d’aristòcrates del segle XVIII, els marquesos de Santa Anna. La seva finca abastava gran part de la banda mar de la muntanya. A mitjans del segle XIX, Barcelona era una ciutat emmurallada, superpoblada, densa i insalubre. L’any 1835 hi va arribar per primer cop l’epidèmia del còlera; a més de la primera revolta de la bullanga. Una part de la població va començar a emigrar als pobles del pla, ja establerts: Gràcia, Sans, Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals. Allà els esperaven llocs de feina de les primeres fàbriques fora muralles i habitatges una mica més dignes.

Molts aristòcrates van començar a interessar-se per les finques agrícoles del pla de Barcelona. D’una banda per establir-hi indústries i de l’altra per construir-hi una residència d’estiu. Era justament a l’estiu que les epidèmies de còlera o la febre groga colpejaven la ciutat amb més força. Des de feia segles, aquestes residències estivals s’havien anat establint a la zona alta del pla, sobretot a Horta, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. Però l’augment de la població i el sorgiment d’una burgesia industrial van propiciar un fort augment de la construcció de finques d’estiueig.

El Putxet sorgeix gairebé de cop, a finals de la dècada de 1840 i principis de 1850, com a continuació del carrer Major del Farró, l’actual carrer Saragossa, autèntica espina dorsal del barri. Actualment, el carrer Saragossa queda tallat pel Primer Cinturó de Ronda, que va esquarterar i separar el Farró del Putxet, que abans formaven una unitat.

Edat moderna

A principis del segle XX, els terrenys dels jardins del Turó del Putxet formaven part de l’antiga finca Torre Espanya, propietat de la família del financer Rafael Morató. L’any 1917 va ser inclosa en la planificació de zones verdes, que reservava els turons de la ciutat com a espais naturals. Amb el temps, però, es va anar urbanitzant. Durant la primera part del segle XX, part del turó del Putxet es va explotar com a pedrera i durant la Guerra Civil, la demanda de fusta per escalfar les llars de molts veïns va causar la desforestació d’una gran part de la seva massa forestal. En acabar la Guerra Civil, i en tractar-se d’una zona elevada de la ciutat, el règim franquista qualificà els terrenys d’interès militar i passaren temporalment a mans del Ministerio del Aire.

En la línia de la planificació de 1917 per a les zones verdes de la ciutat, la idea de crear un parc municipal al turó va anar prenent forma durant la dècada dels 60, i finalment, el 1970 s’inaugurà el Parc del Putxet. L’espai, de 3,97 ha, es dissenyà com un jardí mediterrani ordenat, amb una xarxa de camins de macadam, amb escales i rampes per salvar el fort desnivell, petites placetes amb fonts i bancs per seure i altres plataformes més amplies que inclouen jocs infantils, pistes de petanca i àrees de pícnic. El macadam és una forma de pavimentar camins, format per una o més capes piconades de pedra matxucada i per un rebliment final que omple els buits entre les pedres.

Més tard aquest espai fou ampliat amb uns jardins annexes ubicats a la part sud-oest del turó: els Jardins de l’Elvira Farreras. Cap a mitjans dels 50, l’Hospital de las Colonias Extranjeras, una entitat sociosanitària de l’esfera de l’església evangelista ubicada en un edifici de 2.000 m2 a Gràcia des del 1893, va celebrar una recollida de fons amb una gran festa al Real Club de Polo de Barcelona patrocinada pels Cònsols Generals de les colònies associades amb l’hospital amb l’objectiu de cercar uns terrenys més grans que li permetessin ampliar l’hospital.

Després de diferents pròrrogues del contracte de la direcció i administració de l’hospital amb l’església Evangèlica, aquesta vol recuperar el control de la gestió. Així doncs en 1970 hi ha la compra d’uns terrenys al carrer Manacor, de 12.000 m2, adjacents a l’actual parc, amb l’objectiu de construir un centre hospitalari i residencial d’alt nivell tècnic-sanitari, on estava previst que hi hagués personal metge i d’infermeria amb coneixements d’idiomes per facilitar l’atenció als estrangers, encara que no estava restringit als súbdits estrangers sinó que estava obert a tots aquells que tinguessin necessitats.

S’inicien les obres en 1971, però un recurs interposat per un veí va suspendre la Llicència d’Obres i en conseqüència la construcció del projecte. Comença un litigi judicial amb l’ajuntament de Barcelona del 1971 fins a l’any 1986, on s’accepta finalment la cessió dels terrenys i la indemnització per danys i perjudicis. Quan l’ajuntament va expropiar els terrenys que ocupen els actuals jardins, l’antic bosc mediterrani original s’havia convertit, des del primer terç del segle XX, en un espai erm explotat com a pedrera. El terreny va romandre tancat durant anys. Posteriorment, s’enderrocà la tanca i els terrenys foren utilitzats pels veïns com a pàrquing improvisat fins al 2010.

Finalment, el 2013 es van inaugurar uns jardins annexos al parc en aquests terrenys i fou dedicat a una de les cronistes més actives del barri, l’Elvira Farreres Valentí, que vivia a escassos metres dels jardins i que va dedicar-se tota la seva vida a recopilar dades, anècdotes i històries de la gent del Putxet.

Aquest parc obert als quatre vents constitueix un dels miradors més privilegiats de Barcelona. Fer-hi “el cim” tindrà la recompensa de gaudir d’una vista de Barcelona senzillament excepcional, ja que volta els 360º. El Tibidabo, Collserola, la Creueta del Coll, la muntanya Pelada, el front marítim de la ciutat, Sant Pere Màrtir, el Forat del Vent, Montjuïc, la plana del Llobregat…

Pot interessar-te també
Etiquetes: curiositats, història, putxetifarro

More Similar Posts